El rebost de Lleida

El rebost de Lleida

El rebost de Lleida

Per Enric Ribera Gabandé

El rebost de les terres de Lleida ha estat marcat durant el passat segle per l’austeritat i per la manca de matèries primeres de gran valor culinari. La imaginació de tot un poble lliurat a les tasques del camp ha aconseguit agermanar els seus productes amb els fogons i ha donat uns bons resultats.

Lleida sempre ha sigut, des de temps immemorials, un poble que ha fet produir la seva terra, amb un ventall de colors, olors i sabors en verdures, hortalisses, fruites i herbes per a la cuina. Fesols, fesolets, patates, pastanagues, enciams, escaroles, espinacs, cols, mongetes tendres, tomates, alls, pebrots vermells, pebrots verds, pèsols, bròquils, cebes i carabassons.

Amb diferents tipus d’hortalisses, la gent de la nostra horta preparava el plat rei del sopar, la verdura. I amb el suc de la verdura escaldaven les sopes de pa. També es feien sopes amb aigua i sal i, aleshores, escaldaven el pa amb una cua o un cap d’arengada.

Altres hortalisses eren presentades en una safata, amanides amb oli, sal i vinagre. I unes altres, com ara el pebrot vermell, el pebrot verd, l’albergínia, la tomata i la ceba, configuraven la salsa possiblement més “universal” de la cuina de l’horta de Lleida, la samfaina.

Les fruites que es produïen en aquest entorn abans de la guerra i fins al principi dels anys cinquanta, en petites quantitats, eren per al mateix consum i també per portar-les a vendre a la plaça de Sant Joan i posteriorment a la plaça de Magdalena, com el préssec de Paraguai, les maduixes, els caquis, les figues, la pera de sant Joan, la pera de la cara bruta, la pera de Roma i les cireres, de les quals hi havia una gran producció des dels anys trenta fins al cinquanta.

Com que les matèries primeres en aquells temps no eren gaire abundants, sinó ben al contrari, la cuinera de la casa havia de posar una gran dosi d’imaginació davant el que tenia al seu abast.
Els homes, quan anaven al camp, recollien gairebé tot el que servia d’aliment i arriscaven moltes vegades la seva salut davant matèries primeres de dubtosa creença alimentosa que recollien pel camp. Hi havia bolets molt bons com eren els coneguts amb el nom vimeneres, els de xop, els terrolans i les gírgoles, extrets de les soques dels xops. Altres bolets no coneguts comportaven molt i molt risc.

La gent a l’horta de Lleida havia de recorre al camp, com ha quedat fet palès, i també al riu amb la finalitat d’aconseguir peixos. Ells mateixos es fabricaven diferents estris que servien com a parany per poder pescar, especialment els que vivien a les partides de Granyena i Butsènit. Aquests peixos, els gaburros, les madrilles, les carpes i els barbs, els acostumaven a preparar a la paella fregits amb oli d’oliva.

Arengada, bacallà, congre i ganyims

L’arengada i el bacallà han sigut dos ingredients que ha tingut un pes molt important en el receptari autòcton de la cuina de l’horta de Lleida durant el passat segle. Amb el bacallà es va aprendre a fer plats tan variats com era el bacallà amb patates, l’olla de bacallà, la cassola de dejuni, l’esqueixada de bacallà i l’arròs amb bacallà, sense oblidar el bacallà amb samfaina, el plat més cuinat en l’època estiuenca durant molts anys.

La humil arengada va tenir una arrel tan forta en aquesta cuina que encara avui en dia se li ret culte culinari. L’arengada, durant l’època de la verema, acostumava a menjar-se amb pa amb tomata i raïm, amb la qual cosa s’aconseguia un contrast molt encertat de sabors, el salat i el dolç.

Pel que fa al ventall de peixos conservats en sal, no es pot ni s’ha d’oblidar el congre. La manera més popular de cuinar-lo és a l’olla amb mongetes seques, bledes i arròs i amb un sofregit de ceba, una mica de tomata i all esmicolat.

El corral

Endinsant-nos en les matèries primeres que la gent de casa nostra, de la nostra Lleida, produïa en aquells anys, un capítol important l’ocupen els animals de corral, que cada casa, cada torre, criava al llarg de l’any. Tenim el pollastre, que era un plat de festa major i de dades molt assenyalades, com podien ser la celebració del sant del cap de la família, les festes nadalenques o qualsevol aniversari important. Hi havia el costum, en algunes partides de l’horta, com ara en les de la Femosa i Quatre Pilans, de criar pollastre tomates, que es feien en poques setmanes.

Per Nadal es matava el gall dindi, que es farcia de diferents tipus de carn i de pebrot, i era el plat rei de la cuina nadalenca. Uns anys més tard, cap als seixanta, el capó va passar a ser el plat més emblemàtic del dinar nadalenc. Hi havia el costum de criar gallines per aconseguir els ous per menjar. I, per descomptat, quasi totes les cases de pagès criaven, com a mínim, un porc, que alimentaven amb els fruits petits recollits del camp i amb productes de l’hort.

Com que els frigorífics no existien, es va emprar un dels mitjans més vàlids per a la conserva de la carn de porc: la tupina. Amb oli d’oliva fregien a la paella el llom, la llonganissa i la costella, i la posaven en una tenalla de fang, conjuntament amb l’oli del fregit i una mica de pebre negre.

La tupina conservava aquests tres ingredients al llarg de tota una temporada. Quan arribava l’època de segar i batre, ja que l’horta de Lleida era una zona eminentment productora de cereals fins al principi dels anys cinquanta, l’encetaven com una mena d’aliment contundent per als treballadors que s’havien d’enfrontar a aquestes tasques tan dures. A la partida de Granyena, la coneguda família Mercadé, confitava una oca amb la intensió de fer del seu suc una mena de concentrat gustatiu per donar sabor als plats i guisats.

Anguiles i crancs de riu

Granyena i Butsènit, atesa la seva proximitat amb el riu Segre i amb la séquia de Fontanet, la primera, eren els indrets on es cuinaven com a especialitats autòctones de la zona l’anguila i els crancs de riu. L’anguila, segons conten els nadius de l’entorn de Grenyana, la van ensenyar a menjar els immigrants d’Andalusia i d’Extremadura al principi dels anys cinquanta. Fins aleshores no es consumia gaire, menys encara els crancs de riu.

Les anguiles es pescaven al riu Segre, al seu pas per aquest punt de l’horta, i també a la séquia de Fontanet. Acostumaven a pescar-les quan netejaven els braçals i els assecaven. De crancs, que sempre busquen l’aigua neta per al seu desenvolupament, també n’hi havia molts als voltants de les partides de Granyena, Butsènit i Montcada. Els bullien amb aigua i sal i aquell color fosc habitual que tenen es convertia en un roig esclatant. Als anys noranta es van repoblar alguns braçals i la séquia de Fontament amb crancs de riu de procedència nord-americana, molt més resistents a les contrarietats mediambientals.

Cuina de recurs

Durant l’estiu s’acostumava a fer, en quasi totes les cases d’aquesta terra, la conserva per a l’hivern amb diferents fruites i hortalisses: el préssec, la tomata i els bolets, entre d’altres. Bullien els pots de vidre, hermèticament tancats, amb la conserva en el seu interior, i ho feien al bany maria per un espai aproximat de 45 minuts. Després durant tot l’any menjaven d’aquesta conserva estiuenca.

Caragols i caragolines

El plat més emblemàtic, tant de pobres com de rics, al llarg del passat segle van ser els caragols. En els últims anys han passat a ser de taula rica, a causa del seu preu de mercat actual. Els caragols eren un plat de pagès i de menestral. La recepta amb més tradició de l’horta de Lleida és a la brutesca, que tal com indica el seu nom té connotacions directes amb el tema brut.

Però el receptari de l’horta diu que els caragols també són emprats amb carns, per exemple amb el conill, també preparats a l’estil de la cassola de pagès o del defora i amb arròs. Les caragolines han sigut una menja molt agraïda per part de la nostra gent, especialment quan els adobs i els pesticides no es coneixien en aquests indrets.

L’arribada de la paella a l’horta

Segons conta Constantino Fo Millàs, pagès que va viure durant 29 anys a la partida de Granyena, la paella, com a estri de cuina, no es coneixia a mitjans del segle. Fins aleshores, era tradicional preparar l’arròs amb una cassola de fang, la qual cosa acostumava a donar-li un toc més pastós.

Constantino diu que coneixia per aquells anys un dirigent de la UGT que treballava a la Renfe i que va ser destinat a Xàtiva.
Quan va tornar, al cap d’un temps, va dur de la població valenciana un estri metàl·lic on va preparar la paella valenciana amb arròs i verdures de l’horta.

Desmitificar la cuina de la fruita

Malgrat que es parla molt de tradició de cuina i fruita a la Lleida rural, la veritat és que cap pagès de cap indret del cinturó agrícola de la capital de Lleida no en sap absolutament res d’aquesta cuina. Abans de la metamorfosi agrícola de la terra, a l’horta tan sols hi havia alguns arbres fruiters, com ara l’albercoquer, el cirerer, el presseguer, el perer, la figuera i el caqui.

Però tot amb petites quantitats de producció, que anava destinada al consum de casa i també a la venda a la plaça de Sant Joan, primer, i després a la plaça de Magdalena.

Anar a vendre els ous i l’aviram a la plaça

Era tradicional, tant abans com després de la guerra, anar a vendre els ous de les gallines que es produïen a casa, així com algun conill i algun pollastre, i també hortalisses i fruites a la plaça de Sant Joan i després a la plaça de Magdalena, els dissabtes o qualsevol dia de la setmana que hi hagués mercat, des del dilluns fins al dissabte, per fer alguns diners.

Les padrines o les mestresses de casa acostumaven a agafar el cistell, pujaven a una somera i recorrien el trajecte, acompanyades del seu home, des de la torre fins a aquest indret de la capital. Allí oferien la petita producció i els diners els destinaven, després, a comprar altres ingredients imprescindibles per a la seva alimentació, com ara el sucre, la sal, el bacallà sec, el congre, les arengades i la pasta per la sopa.

És curiós, però a la vegada cert, que la majoria dels pagesos de l’horta vivien al nucli antic, concretament a les escaletes de Sant Llorenç i als carrers Daniel, Gil i la Marca, en casetes que a la part de baix hi havia un estable i a la part de dalt l’habitatge.

La gent normalment dormia a la part damunt de l’estable amb la finalitat d’aprofitar, durant l’hivern, l’escalfor que pujava de l’animal a través del sostre de l’estable i així podien estar més calents.

Aplecs de Granyana i Butsènit

Les celebracions dels aplecs de Granyena i de Butsènit té tanta tradició i història que es perd en la memòria en el temps. L’aplec de Butsènit se celebrava, tradicionalment, el segon diumenge del mes de setembre i el de Granyena, el tercer diumenge d’aquest mateix mes.

Els aplecs han sigut sempre una trobada familiar de les partides de Lleida i de la capital en el lloc on hi ha una ermita. Era tanta l’afluència, que hi havia persones que la nit abans de la celebració anaven a guardar lloc per a l’endemà. Normalment a punts adjacents al riu Segre.

En un dia de camp es reunia la família, que feia una menja camperola amb tot allò que portava a la carmanyola, com ara la clàssica truita i el conill amb samfaina, entre d’altres. També hi havia qui cuinava una cassola d’arròs, que posteriorment va passar a ser la clàssica paella d’arròs. A la tarda es feia un concorregut ball com a fi de festa. Els aplecs eren una trobada molt important dintre el calendari. La gent anava caminant des de diferents indrets fins a Butsènit i a Granyena.

Potres i vi

Tant abans de la guerra com després, a causa de la pobresa d’aquells, temps, no hi havia, normalment, postres per presentar a taula. Tan sols alguna fruita dels arbres i també, algunes vegades, es feien ametlles garapinyades. Quan ja els anys més difícils van quedar enrere i s’havia de celebrar alguna data important, com podia ser el sant del cap de família, es comprava, excepcionalment, un braç de gitano a les pastisseries Monrabà, del carrer del Carme o Sacanell, del carrer Magdalena. Aquestes dues pastisseries eren els punts que endolçaven l’horta de Lleida.

Per beure, l’aigua va ser la beguda diària, tot i que el diumenge i algun dia festiu els homes de la casa prenien uns traguets de vi tot menjant. Més tard, i després de la fil·loxera, aquella plaga que va arrasar la vinya francesa i l’espanyola, es van plantar amb peus nord-americans algunes vinyes per al consum de la casa. Ells mateixos es feien uns litres de vi negre per al consum de l’any, que guardaven en bótes de fusta perquè es pogués conservar.

La millor escudella de la temporada

La millor escudella de la temporada

escudella

El passat dimecres 4 d’abril vam gaudir al Windsor de la darrera escudella i carn d’olla d’aquest curs gràcies a la iniciativa de l’Acadèmica Sra. Rosa Mayordomo, la qual va actuar de Brigadier. Diem que és la darrera, ja que actualment només gaudim d’aquest tradicional plat els mesos que fa més fred.

Tal com encapçalem aquesta ressenya, considerem que aquesta ha estat la millor d’aquest curs, tant per quantitat com per qualitat, malgrat que alguns hem considerat que els galets estaven una mica massa “al dente” i que el brou no tenia la consistència a la qual estem acostumats.

Al comentar-ho amb els cuiners ens han explicat que el caldo el suavitzen per evitar un excés de greix. Entrant ja en el menú, i després de servir-nos uns aperitius dels quals destacaríem les croquetes de carn d’olla, ens van servir una petita amanida de “pilota”, que consistia en un tall de tomàquet acompanyat d’una mica d’all i de ceba de Figueres i a sobre, “pilota”. Extraordinària. A continuació, la comentada sopera de brou amb galets i després vàries safates de carn d’olla, llegums i verdures, de les que destacaríem, a més de la pilota, la botifarra blanca i negra, els pedrers, la cansalada, la col farcida amb patata, la pastanaga i uns sensacionals cigrons, tot en unes racions súper generoses. Per acabar, varen servir-nos la seva particular versió de la crema catalana i taronja amb canyella i mel.

escudella 2

Assistents:
Acadèmics: Ricard Aixelà, Francesc Dabán, Rosa Mayordomo, Pasqual Roca i Josep Mª Sanclimens i Genescà.

Amics de l’Acadèmia: Manel Arraut, Javier Cornejo, Miquel Escobar, Jaume Farré, Jaume González Agápito, Dolors Guajardo, Joan Guitart, Josep Mª de Hita, Juan Lagen, Albert Miralles, Carlos Pratcorona, Miquel Ribas, Gerard Romy i Juan Antonio Ruiz.

MENÚ:

Copa de benvinguda
Entrants: croquetes de carn d’olla, olives arbequines, tapioca, cruixents de cigró
Petita amanida de pilota de caldo
Sopera de caldo d’escudella amb galets tradicionals
Safata de carn d’olla, llegums i verdures
Emulsió de crema catalana amb gelat de caramel i gelée de llimona
Bol de taronja fresca amb canyella i mel

Vins
Collita Roja Sumoll de Pardas
De Nit Rose Raventós i Blanc – cava

Abans d’acabar l’acte, en Josep Junyent, propietari de l’establiment, ens ha presentat els dos cuiners del restaurant, amb els qui hem pogut intercanviar alguns comentaris i els hem dedicat un sentit aplaudiment.

escudella 3

Descobrim l’ou de Pasqua mentre el cuinem i decorem

Descobrim l’ou de Pasqua mentre el cuinem i decorem

Un dels aliments més nutricionals i amb més opcions de la nostra cuina és l’ou. N’hi ha de diferents tipus… els de granja de producció intensiva, els de corral, els ecològics on la gallina es tracta entre cotons i els de xocolata. Sí, tal com ho llegiu, no només són per menjar una bona truita de patata o un ou ferrat, sinó que també són dolços i recoberts de sucre que segons la tradició, sempre apareixen durant els dies de Setmana Santa.

ou de pascuaEl dilluns de Pasqua els nens d’arreu del país rebran la seva mona, el pastís típic d’aquesta festa, que els pastissers converteixen en verdaderes obres d’art. Com mana la tradició, coronant-la, sempre apareix un ou de Pascua acompanyat de petites decoracions com pollets o plomes. ¿En quin moment de la història vam començar a regalar ous de Pascua als nens i buscar pels carrers el famós conill de Pasqua? El motiu d’aquesta tradició té dues causes.

La primera es remunta a la prehistòria, on l’ou significava la tornada a la vida, el reinici. Les diferents cultures van adoptar aquest concepte amb la Pasqua, donat que coincideix amb l’inici de la primavera, l’època on la natura es desperta i tot comença de nou.

La segona causa, és la forta influència de la religió al llarg de la història d’aquest aliment. En l’origen del cristianisme, aquest petit ingredient servia per commemorar la resurrecció de Crist en la Pasqua, i per això, s’anomena ou de pasqua. Es regalaven als éssers estimats durant l’edat mitjana per desitjar que el reinici de l’any portes abundància i fecunditat a la família.

Però perquè es decoren i no es regalen frescos? Perquè del segle XI al XVIII durant la quaresma, l’església no deixava menjar carn durant aquestes dates. Donat que els ous eren considerats carn, molta gent va començar a regalar-los decorats per tal de conservar-los i no llançar menjar, que era pecat.

Ara us proposem exercitar la vostra creativitat. Traieu els pinzells, poseu-vos una bata blanca i a pintar! Tenim dues opcions, decorar els ous de Pascua directament o bullir-los. Aquesta última és més polida, ja que l’ou no fa mala olor. Comencem per fer un forat a cada extrem de la closca, bufem i traiem el rovell. Després tapem els foradets amb  plastilina, i visca la imaginació!

decorar ous de pascua

Les vacances de setmana santa són un bon moment per estar amb la família i les criatures i per això us proposem cuinar ous de xocolata a casa. Aquesta és la recepta:

Ingredients: 200 g de xocolata negra de cobertura, per dos ous.

Preparació:
Es desfà la xocolata al bany Maria fins que arribi a una temperatura de 45ºC, tot seguit es retiren 2/3 parts de la xocolata i es treballa la xocolata sobre el marbre, quan arribi a 30ºC, es barreja amb l’altre terç que hem deixat al bany Maria, de forma que la mescla final tingui una temperatura de 31ºC. S’aboca la xocolata dins un motlle de silicona o de plàstic i donant-li la volta, procurant que les parets interiors quedin completament recobertes. Es deixa solidificar, i quan ja sigui freda, s’enretira el motlle amb cura i es col·loca una mica de xocolata fosa dins una màniga pastissera amb la punta ben fina i es ressegueix tota la vora per enganxar dues meitats. Es deixa assecar i ja està llest!

ou de xocolata

Garoinada a “El Didal”, a Calella de Palafrugell

Garoinada a “El Didal”, a Calella de Palafrugell

La garoina o “echinoidea” és un animal que viu al mar i que té el cos cobert d’una mena de closca anomenada “testa” d’on sobresurten punxes mòbils (algunes verinoses), amb les que es desplacen d’un lloc a l’altre. Al centre de la part inferior tenen una boca amb cinc dents de carbonat de calç.

S’alimenten d’algues i petits invertebrats. Contenen proteïnes, iode i ferro. Molt poc greix. Viuen fins a 2.500 m. de profunditat i n’existeixen 950 espècies. Degustàrem la més popular. Diuen de la garoina que és un “extracte del mar”, un “hàlit de les borrasques” i una “essència dels temporals”.

Quan per primera vegada la proveu, notareu, no només que se us fa la boca aigua, sinó que se us fa aigua de mar, i és tan saborosa que gaudireu de tots les olors i els sabors marins. I si en preneu moltes, quedareu amarats de Mediterrani i en comparació, les millors cloïsses us semblaran pneumàtics al paladar.

Sols les podem menjar en aquesta època, de 12 de gener fins al 25 de març. Per tant  la temporada està a punt d’acabar-se.

La Rosa Gelpí va ser la Brigadier i qui ens va coordinar el dinar i altres detalls.

ASSISTENTS:

Acadèmics: ROSA GELPÍ, LUIS PÉREZ DESOY, JOSEP Mª SANCLIMENS i GENESCÀ, RAMON SERRA, COMTE DE SERT i JUAN URIACH MARSAL.

Amics de l’acadèmia: JOAN FRANCESC BALTIERREZ, JOSEP CRESPI i JOSEP PINTADO

MENÚ:
– Garoines
– Musclos al vapor
– Arròs a la cassola
– Rom a la Donostia
– Crema catalana/recuit de drap/rus

Vins
– Ermita d’Espiells. D.O. Penedès. Juvé & Camps
– Les Cigonyes. D.O. Empordà. Castell de Peralada
– Llavors. D.O. Empordà. Bodegues la Vinyeta

Les garoines estaven sensacionals, en vàrem prendre aproximadament una dotzena per cap. Els musclos, tot i ser excel·lents, potser tenien un punt massa de cocció. Extraordinari va ser també l’arròs a la cassola, i sensacional el rom a la Donostia, acompanyat d’una exquisida escalivada. Referent a les postres, l’elecció fou diversa, però una bona part dels comensals optaren pel recuit de drap.

El vi negre Llavors és un dels vins a tenir en compte, estava en el seu punt just.

En resum, un dia climatològicament excepcional malgrat un no tan lleuger vent de garbí que ens impedí dinar a l’exterior, tots els plats molt ben elaborats i una sobretaula, amb “puro” inclòs, molt interessant. El pròxim any pensem repetir.

El cava, el rei de les nostres taules

El cava, el rei de les nostres taules

cava

El cava és una de les begudes alcohòliques més típiques de la nostra gastronomia. Sempre és una bona opció per brindar, per acabar un bon àpat i també per cuinar. Sí, per cuinar, encara que quan pensem en guisats, a tots ens ve al cap la idea d’afegir conyac o vi sec, sense tenir en consideració que el cava pot donar als nostres plats un petit toc d’acidesa que  transmet lleugeresa en degustar-los.

Els plats fets amb cava arriben a casa nostra a principis dels anys 80, després del boom de la Nouvelle Cuisine Française on els grans xefs van pensar en aquest elegant producte per intentar fer la cuina més moderna, més actual.

La producció de cava a Catalunya es realitza en totes les províncies de la nostra terra, encara que les més conegudes siguin les de la comarca del Penedès o del Priorat. Aquí podem trobar les varietats de Macabeu, Parellada i Xarel·lo on cadascuna aporta diferents sensacions: frescor, dolçor, textura…

Per escollir el millor espumós pels nostres plats hem de tenir present el sucre que. El brut nature conté de 0 a 3 grams per litre, el extra brut fins a 6 grams i el brut fins a 12 grams. Els més dolços com el semi sec pot arribar a tenir fins a 50 grams de sucre. Els xefs indiquen que els millors caves per afegir a les receptes són els més secs, ja que la seva dolçor es trasllada al plat amb gran encert.

Menú de plats fets amb cava

cavaPerquè us animeu a marinar amb aquesta beguda des de casa, us portem algunes idees fàcils de realitzar. Així gaudireu de cuinar i provareu noves sensacions.

Per començar amb el nostre menú de plats fets amb cava, us portem un canapè de formatge de cabra amb ceba al cava. Un plat fàcil de preparar i servir com aperitiu, que pot donar un toc d’elegància abans d’iniciar un bon tiberi.

Com a plat principal, seguim amb un lluç al cava. El peix fresc i el cava fan bon equip, ja que la salsa que s’aconsegueix és agradable, lleugera i fresca. Si us voleu animar, aquests són els ingredients de la recepta: Vuit lloms de lluç frescos, 200 grams de cloïsses, 1 porro,200 ml de cava,3 cullerades d’oli d’oliva, 200 ml de brou de peix, 2 patates, safrà, julivert i sal.

Comencem tallant el porro i les patates en rodanxes. Després en una cassola, posem oli i fregim el porro. Quan ja té un toc daurat afegim el cava, el safrà, les patates i el brou de peix.

Ho deixem coure uns 20 minuts i després arriba el moment del peix, on el lluç amb una mica de sal per sobre descansa sobre les patates durant 10 minuts. Finalment afegim les cloïsses 5 minuts més.

Per guarnir el plat i finalitzar-ho afegim el julivert.

cava

Per acabar aquest menú, finalitzem amb unes bones  postres: Les peres al cava amb canyella. La seva recepta és ben senzilla,  ja que només necessites una miqueta de cardamom i una bona ampolla d’aquest espumós ben fresquet.

cava

Així doncs, ja sabeu que no només serveix per beure’l sinó que pot ser útil en múltiples receptes. Només necessiteu paciència, inspiració i una copa de cava freda al costat per posar-vos a cuinar.

La clementina, la recepta per vèncer els refredats

La clementina, la recepta per vèncer els refredats

clementina

Ja són aquí, ja han arribat. Des de fa poc més d’un mes ja podem gaudir de la fruita més dolça i rodona del mercat. La clementina és la germana petita de la mandarina però no s’han de confondre, ja que la clementina és un híbrid entre la mandarina i la taronja amarga, per això té aquell sabor agre i dolç.

Tot i que vénen de llocs diferents del món, molta gent encara les confon. La mandarina ve de la Xina mentre que la clementina ve d’una mica més a prop. Situem el seu origen fa uns 250 anys a Algèria. Segons la tradició, dins un monestir un monjo va fer un experiment fusionant el pol·len d’una mandarina i el d’una taronja i d’allà va néixer la clementina, rebent el nom del monjo Clement Rodier.

Les seves propietats nutricionals

I per què ara que arriba l’hivern hem de començar a menjar clementines com bojos?

Perquè aquesta fruita conté 30 mg de vitamina C que el nostre cos necessita diàriament i que en l’època de fred i refredats es necessària per lluitar contra els virus. Entre les propietats que ofereix la clementina podem trobar que és una perfecta aliada amb la dieta, perquè ens dona la sensació d’estar tips i aporta molta fibra. A més, part de les seves propietats nutricionals són els seus “amables soldadets” que combaten l’anèmia amb el seu ferro.

clementina

La pell, la gran oblidada

Quan mengem una clementina sempre ens deixem la part més important, la pell. A partir d’ara no pot acabar a la brossa, ja que feta com infusió és relaxant i a més, és rica en antioxidants com l’hesperidina, que protegeix la salut cardiovascular.

Des de fa segles, la medicina tradicional xinesa usa l’embolcall de la clementina per eliminar la humitat quan la persona té fred, com en casos d’edema pulmonar i també utilitzen una bona infusió calentona per expulsar la sorra del ronyons. Un remei amb tants anys d’història no pot estar equivocat, oi?

La clementina entra a la cuina

clementinaLa millor hora per menjar un bon plat de clementines és sense cap dubte al matí, després de llevar-se, amb la polpa o en suc per activar-te. Si la fruita a primera hora no us apassiona, cal intentar menjar-la entre hores i mai com a postres, ja que pot donar disgustos. Pensem que la fruita passa una mitjana de 40 minuts a l’estómac, si ho barregem amb altres aliments es poden produir: inflor, fermentacions i malestar que poden acabar problemes d’estómac.

I en un blog de gastronomia i nutrició  com el  nostre no ens podem oblidar de dir com cuinar-les. Tot i que el més habitual és utilitzar la clementina en melmelades, amanides i postres, també hi ha sorpreses. Podem ratllar la clementina i posar-les en guisats o utilitzar-la per decorar els plats. Dona un toc d’acidesa, dolçor i color a les nostres receptes.

Així doncs, cal deixar de fer malabars a la fruiteria amb les clementines i començar a tenir en compte que, a més de ser una fruita dolceta per matar la gana, també pot aportar grans propietats nutricionals per aguantar l’hivern amb un somriure.

 

Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.

Ús de cookies

Utilitzem cookies pròpies i de tercers per millorar els nostres serveis mitjançant l'anàlisi dels seus hàbits de navegació, així com cookies de complement de xarxes socials. Si continua navegant, considerem que accepta el seu ús. Pot canviar la configuració o obtenir més informació aquí: política de cookies.

ACEPTAR D'ACORD D'ACCORD OK